Avui em disposo a escriure sobre els valors que fomenta l'excursionisme per si sol.
Abans de començar a parlar sobre aquests valors vull fer un petit aclariment. Quan parlem d'excursionisme, no estem parlant únicament d'un esport, sinó d'una manera de veure la vida, d'una filosofia vida, d'un aprenentatge constant dels valors socials de l'ésser humà que ens ajuden a emancipar-nos com a individus.
Feta aquesta petita aclariment crec que puc començar a parlar sobre el que em té aquí enganxat al paper.
Són molts els valors que l’excursionisme ens aporta però n’hi ha dos que els trobo realment admirables pel seu antagonisme: em refereixo a la valentia i a la renúncia.
Per a pujar muntanyes s’ha de ser valent, s’ha d’afrontar perills I hem d’esforçar-nos molt tant mentalment com físicament per a assolir l’objectiu que ens hem plantejat. Tot això no és fàcil i, a vegades, no sabem ben bé d’on hem tret el coratge i les forces per a superar tots aquests obstacles.
Per altra banda, quan anem a la muntanya hem de ser molt conscients de que els excursionistes som uns simples visitants i que de vegades la muntanya no ens deixarà assolir el nostre objectiu. Sempre hem de progressar amb la màxima seguretat i prudència, tenir present que el cim és només la meitat del camí i que baixar sol ser més complicat que pujar. Fer mitja volta quan no ho veus clar no és una actitud covarda, és una decisió intel·ligent; la muntanya no es mou i sempre hi podem tornar. Prenent aquestes decisions aprenem a frustrar-nos, i això ho podem transposar a molts aspectes de les nostres vides.
L’excursionisme per a mi a estat una escola, fins i tot més important que l’escola que a tots ens obliguen a anar-hi, perquè per a mi ha sigut l’escola de la vida. Des del primer moment que vaig trepitjar una muntanya no he deixat d’aprendre d’aquestes i en seguiré aprenent fins que la terra on visc ja no sigui el meu lloc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario