any nou, VIDA nova

Hem encetat un any de nou.

Tots esperem que sigui millor que el que deixem enrere, però el que és realment important són les coses que ens hem proposat millorar perquè això sigui possible.
Jo personalment em proposo unes cosetes ben senzilles; com per exemple cuidar les persones que tenen un significat en la meva vida, les persones que estimo. També em proposo coses que no són tant senzilles; com per exemple deixar de fumar. I també em proposo seguir amb algunes coses que he començat durant aquest 2011 com per exemple escalar.

Crec fermament que per aconseguir aquestes petites coses haig d'enfocar d'una manera diferent la meva vida, haig de canviar de rumb, estructurar els meus objectius i preguntar-me constantment si el que estic fent és coherent amb els meus propòsits. Això és molt nou per a mi, poques vegades he reflexionat seriosament sobre el que vull esdevenir en el futur. M'estic provant a mi mateix i estic veient que dur a terme un camí congruent per la vida és una tasca ben difícil, tots tenim un inconscient que constantment ens intenta desviar de les nostres conviccions i cal ser ferm i no cedir per aconseguir de veritat el que volem en aquesta vida. Ara bé, també he pogut comprobar que l'entorn en que estem influeix molt en la nostra perseverància. Per això mateix, he comprès que tard o d'hora m'hauré d'allunyar de l'entorn monòton on estic vivint, ja que així serà l'única de manera de saber si estic realment preparat per afrontar les meves metes.

Aquesta reflexió que he escrit és només un primer contacte amb mí mateix, però a la llarga penso que arribaré a coneixe'm i a saber de veritat allò que en el fons desitjo.

Salut i bon any 2012

Som valents però davant de tot prudents

Avui em disposo a escriure sobre els valors que fomenta l'excursionisme per si sol.

Abans de començar a parlar sobre aquests valors vull fer un petit aclariment. Quan parlem d'excursionisme, no estem parlant únicament d'un esport, sinó d'una manera de veure la vida, d'una filosofia vida, d'un aprenentatge constant dels valors socials de l'ésser humà que ens ajuden a emancipar-nos com a individus.

Feta aquesta petita aclariment crec que puc començar a parlar sobre el que em té aquí enganxat al paper.

Són molts els valors que l’excursionisme ens aporta però n’hi ha dos que els trobo realment admirables pel seu antagonisme: em refereixo a la valentia i a la renúncia.

Per a pujar muntanyes s’ha de ser valent, s’ha d’afrontar perills I hem d’esforçar-nos molt tant mentalment com físicament per a assolir l’objectiu que ens hem plantejat. Tot això no és fàcil i, a vegades, no sabem ben bé d’on hem tret el coratge i les forces per a superar tots aquests obstacles.

Per altra banda, quan anem a la muntanya hem de ser molt conscients de que els excursionistes som uns simples visitants i que de vegades la muntanya no ens deixarà assolir el nostre objectiu. Sempre hem de progressar amb la màxima seguretat i prudència, tenir present que el cim és només la meitat del camí i que baixar sol ser més complicat que pujar. Fer mitja volta quan no ho veus clar no és una actitud covarda, és una decisió intel·ligent; la muntanya no es mou i sempre hi podem tornar. Prenent aquestes decisions aprenem a frustrar-nos, i això ho podem transposar a molts aspectes de les nostres vides.

L’excursionisme per a mi a estat una escola, fins i tot més important que l’escola que a tots ens obliguen a anar-hi, perquè per a mi ha sigut l’escola de la vida. Des del primer moment que vaig trepitjar una muntanya no he deixat d’aprendre d’aquestes i en seguiré aprenent fins que la terra on visc ja no sigui el meu lloc.

sensacions inexplicables

No sé perquè m’agrada pujar muntanyes, no sé perquè quan no hi sóc ja hi vull tornar.

Just avui torno de la muntanya,. Ha plogut, hi havia molta boira i una humitat molt alta, però si estava a gust. La tardor és un moment especial per anar a la muntanya; olora a mullat, a vida, té gust a esforç, a sacrifici, et deixa un record molt profund. Fa un moment estava sopant  i només pensava en els paisatges que he pogut admirar durant el cap de setmana, en els moments que he compartit amb altres persones, en la puresa de l’aire que he respirat i, de sobte he acabat de sopar i al passar al saló per anar a la meva habitació he mirat la TV de reüll. Estaven ensenyant un mapa de la jornada electoral. La mirada no ha durat més d’un segon, he girat el cap tot pensant  que tot anirà bé, que d’aquí poc tornaré a estar a la muntanya, lluny de la societat actual, lluny de la vida “normal”, lluny d’informacions banals. 

Ara estic assegut davant de l’ordinador, intentant escriure el que em passa pel cap, i ara hi reflexiono, em paro de veritat a pensar.

El resultat no m’agrada: la muntanya em crida, la societat em retén. Ara just començo a comprendre perquè els amants de la muntanya som tant incompresos. Valorem molt més les sensacions inexplicables que ens brinda l’entorn natural que qualsevol cosa produïda per l’ésser humà.  La tristesa s’apodera inevitablement de mi,  m’envaeix la por, la por a prendre decisions, la por a no fer el que realment vull, la por a mi mateix, als meus pensaments.  Crec que no sóc res, però m’equivoco. És simplement la mala sensació d’haver marxat d’un lloc màgic. Em recorre un malestar que indica que no estic al lloc on hauria d’estar, que em parla i em diu que corri, que corri en direcció a la muntanya, en direcció a la llibertat, la llibertat de veritat, absoluta.  

La comunió perfecte de l’habitant i l’hàbitat. 

La gran companyia de la soledat.  

L’alliberació d’un mateix.