sensacions inexplicables

No sé perquè m’agrada pujar muntanyes, no sé perquè quan no hi sóc ja hi vull tornar.

Just avui torno de la muntanya,. Ha plogut, hi havia molta boira i una humitat molt alta, però si estava a gust. La tardor és un moment especial per anar a la muntanya; olora a mullat, a vida, té gust a esforç, a sacrifici, et deixa un record molt profund. Fa un moment estava sopant  i només pensava en els paisatges que he pogut admirar durant el cap de setmana, en els moments que he compartit amb altres persones, en la puresa de l’aire que he respirat i, de sobte he acabat de sopar i al passar al saló per anar a la meva habitació he mirat la TV de reüll. Estaven ensenyant un mapa de la jornada electoral. La mirada no ha durat més d’un segon, he girat el cap tot pensant  que tot anirà bé, que d’aquí poc tornaré a estar a la muntanya, lluny de la societat actual, lluny de la vida “normal”, lluny d’informacions banals. 

Ara estic assegut davant de l’ordinador, intentant escriure el que em passa pel cap, i ara hi reflexiono, em paro de veritat a pensar.

El resultat no m’agrada: la muntanya em crida, la societat em retén. Ara just començo a comprendre perquè els amants de la muntanya som tant incompresos. Valorem molt més les sensacions inexplicables que ens brinda l’entorn natural que qualsevol cosa produïda per l’ésser humà.  La tristesa s’apodera inevitablement de mi,  m’envaeix la por, la por a prendre decisions, la por a no fer el que realment vull, la por a mi mateix, als meus pensaments.  Crec que no sóc res, però m’equivoco. És simplement la mala sensació d’haver marxat d’un lloc màgic. Em recorre un malestar que indica que no estic al lloc on hauria d’estar, que em parla i em diu que corri, que corri en direcció a la muntanya, en direcció a la llibertat, la llibertat de veritat, absoluta.  

La comunió perfecte de l’habitant i l’hàbitat. 

La gran companyia de la soledat.  

L’alliberació d’un mateix.